RACES DE GALLINES: RAÇA PRAT

 Cercant informació de les races més properes he trobat aquest bonic póster. De gallines hi ha de tota mena i arreu, i crec interessant de coneixer-les una mica. I per començar per alguna, per a un pratenc és obligat començar per la més nostrada.

   Salvador Castelló i Carreras, fundador de la Reial Escola d’Avicultura, és el primer en classificar aquella raça de característiques tan comunes, i tant freqüents a les masies del Delta.

  El seu característic plomatge ros fosc i brillant, amb cua verd abissal metàl·lic i el de la gallina es un ros uniforme i cua negra. Però és el seu blau grisós de les potes que l’identifiquen comunament, com el pollastre pota blava.

  La seva estètica estilitzada i elegant l’han dut a arrelar també a terres tan llunyanes com Cuba.

   A partir d’aquesta raça, lleonada, Salvador Castelló i Carreras barreja gallines blanques del Vallès i posteriorment amb la raça de Bresse (França), aconseguint el que coneixem avui com la variant blanca del potablava. Els experiments genètics continuen aconseguint en alguns casos una variant totalment negra, i fins i tot se’n parla de provar amb una aperdiuada.

   Fins a principis de 1900 el potablava era un pollastre de cria salvatge que el diferenciava dels ja presents pollastres de granja en els mercats de Barcelona. Aquests eren animals de masia que pràcticament es criaven i es reproduïen sols, campant i menjant lliurement, tenint com a aliment bàsic les restes de la casa.

   
Als anys trenta es construeix la primera granja de criança de pollastres potablava. Als anys 50 la granja ha de tancar degut a les dificultats de manteniment de la criança de pollastres i la difícil competència de les races híbrides. Només gràcies a les aus que quedaren en les granges, com una tradició de sempre a les masies del delta de criar el seu propi bestiar, s’aconsegueix als anys 70 recuperar la raça per tal de que no acabi desapareixent.

   Durant prop de 30 anys la raça prat viu un retorn als seus anys daurats. Els pagesos en tenen de manera natural, ja que els pollastres en llibertat crien i viuen autònomament. Al pagès no li suposa cap despesa important el donar-li una mica de blat de moro i les restes del seu menjar. La seva criança és senzilla i productiva a aquesta petita escala, els pollastres es paguen be en dates senyalades i durant l’any poden vendre els ous.